| Lletra | Fora poblat, lluny de la gent
hi ha un vell turrió
que engruna el vent
hi veig nous desenganys que ella m’envia
quals marlets ensorrats del meu cos
són alhora sepulcre i redós.
I en les nits de lluna m’hi plau cantar sens fi cançons d’amor
estranya amor, com jo, que so el trobador
esclau del dolor infinit
que viu en la tupida tenebra de la nit.
Silenci i ombres per tot arreu,
en lloc de vida, ni un alè es veu.
L’ànima és sols davant de Déu!
Surt el pit
un crit
adolorit.
La nit és fosca
com són els rulls d’ella
lluminosa, dels seus ulls la traïdoria…
Quan es congria
del cel, dalt de la cúpula immensa
el mantell de la boira més densa,
hi veig nous desenganys que ella m’envia.
I evoca el cel rogent
mon torment
i és trista com un plô
ma cançó…
Jo estimo el vell
turrió, caigut
perquè, com ell,
sóc un vençut.
Pel cor vestit de dol,
és un consol
la solitud!. |
