| Lletra | Que ens abrusi el sol o no
què hem de fer-ne, gent galana?
Com més forta sa xardor,
més pren vida la sardana.
Molt millor si els raigs copsem
del gran astre que flameja:
tan lleugers la ballarem
que fins l'aire en tindrà enveja.
Poseu-vos flors, noies! Anem a dansar!
Millor que el sol cremi! Deixeu-lo cremar,
que el sol és la vida que ens ve a saludar!
A cada pas que dem
les mans més estrenyem,
les galtes més s'encenen.
Refila el flabiol,
i, com d'ocells un vol,
mirades van i vénen.
Per cada capet d'or
sofreix martiri un cor
que en èxtasi l'esguarda;
per cada cor amant
n'hi ha un altre somniant
els plaers que amb fe li guarda.
El sol, dant força als ulls,
en fa daurats esculls
que ens brinden la ventura;
i, dut pel sentiment,
s'enlaira el pensament
vers on aquell fulgura.
Procurem servar l'amorosa flama!
Ànimes i flors adorem ensems!
Sol s'haurà viscut qui d'amor s'inflama!
Solament l'amor fa prou digne el temps!
Vinguen raigs de sol,
ja que llum és vida!
Vinguen raigs de sol,
que la nit és dol! |
