| Lletra | La cançó que vull cantar-vos
és de festa en el meu poble,
on hi ha noies de cor noble
que festegen ben formal.
Més n’hi ha una, bella i bruna
que punteja nostra dansa.
Per casar-m’hi sens tardança,
jo faré tot el que cal.
Es la nois de les trenes
que ha sortit ara al balcó;
vol sentir cantar les penes
d’un trist orfe trobador.
Les mirades torturant-me
van i venen que flamegen
i el seu cor es sant diumenge
al saber del meu amor.
Rosalia, sempre entono fent camí,
nit i dia, a cau d’orella, jo et diria,
rosa fina sense espina d’un jardí
sobre arpegis d’arpa que et fan melodia,
Rosalia, que la Pasqua és arribada
i un bon sol amb glòria surt per tu estimada.
Rosalia, tot passió d’aquest cantor,
vols fluir la remembrança d’un petó?
Ets el somni que voldria
veure si ben acabat
i uns bons fills de tu vindrien
al gaudir felicitat.
Ja la vida en el pretèrit,
un ressò del teu bell nom,
ritmaria fent salteri
les lloances del meu triomf.
Rosalia, sempre entono fent camí
nit i dia, a cau d’orella, jo et diria,
rosa fina sense espina d’un jardí
sobre arpegis d’arpa que et fan melodia,
Rosalia, que la Pasqua és arribada
i un bon sol amb glòria surt per tu estimada.
Rosalia, tot passió d’aquest cantor,
vols fluir la remembrança d’un petó?
Es que ets encisera, formosa i bonica
l’ardent primavera d’aquests trobador. |
