| Lletra | Damunt la falda gronxa
plena d’amor de mare,
son fill que somriu mentre plora
ben lluny una tenora
que canta cofoia
ses notes de joia
mentre tranquila
amunt
son cant enfila
amunt
i que es confon amb l’altre
de mare fent moixaines
al fill
diguent-l’hi amb joia; amor meu
àngel del cel fill de Déu.
Silenci reclamen
els llavis mig closos
d’aquella joiosa mare
que damunt son pit
el fill el cap inclina
i somniant s’ha adormit,
mentres un àngel va vetllant son somni
d’or.
Una papallona eixí
damunt el cap d’aquell nin ros tant bell,
i amb ses ales de setí,
l’hi dóna l’aire de lleus il·lusions
i a la mare dona la dolçor
de jorns propers pel fill plens de joia
felicitat,
que en son vol ha copsat
en el cel brillant
que n’és pur i clar.
Ple d’alegria llisca l’aire dolçament,
empres pel vent,
un cant de joia que de lluny se sent;
la flaira té d’un llessamí,
la formosor d’un lliri fi,
dolçor de mel de buc diví,
claredat de sol.
La melodia com subtil ploma d’ocella
damunt l’orella
ajau son cos d’alè pur d’il·lusions
i polsant l’aire en feu eixí
la remor d’aquest cant diví
talment un cant de serafí
que de lluny se sent.
la remor d’un clar de bosc sortí;
sardanes d’il·lusió son el que el vent
portà prop els dos cors
de mare i fill en somni d’or
roberts d’argent.
La mareta dóna un bes
al fill que escolta la sardana amb goig
i l’ou talment com un res
dels llavis purs de pura verge eixit
i al compàs d’aquella dansa orgull
de nostra Catalunya mogué
el nin ros sos peuets
que amb moixaines d’amor
rep la mare al veure
que vol dansar. |
