| Lletra | Vora la mar que fa randes
t’he vist talment lliri bru...
Dejú
de tot l’amor que m’abrandes
m’he atansat a frec d’onada
quedament,
i he volat el pensament
envers ta sina de nacre
que essent per mi pura i sacra
l’esguard s’enduu, irreverent...
Oh si pogués ser l’ona amb serrell safir
per dir-te amb l’abraçada i el meu sospir:
Voldria fossis petxina
que el lleu oneig besa amb fris...
La teva pell bruna-gris
clouria en la meva nina
i obsessionat de ta sina
llir subtil, immaculat,
que és una joia marina
et diria sempre, amb el cor abrandat.
Oh donzella divina
que ets la joia del mar blau
que quan te veu s’inclina
amb un gest que bé li escau
i gentilment s’agença
per ser clar com un mirall
mentre que un reget vigila
la vida tranquil·la
del fons dels fons de bell corall
d’on fores tu tot el neguit
si un jorn t’hi menés un atzar
o un impuls adalit.
Voldria fossis petxina
i jo l’oneig lleu i escàs
per poder damunt la sorra fina
ofrenar-te, sempre, el meu abraç
i veure com la gavina
es meravella del teu nu
i et diu que en la Costa llevantina
no hi ha imatge bruna
tant bruna, com tu! |
