| Lletra | D'un cop de vent, la marinada
apaga al cel l'estel més clar;
davalla a l bosc i va a la prada;
fuig de la prada i va al quintà;
i ençà i enllà es mou i trafica
bo i fent sentir la seva veu:
-Oh món, desperta't una mica;
plans i muntanyes, desperteu,
obriu els parpres de seguida
que l'orient és clar com mai;
el sol ja és or, és foc, és vida;
ja puja ardent i encén l'espai-.
No sents, minyona, quin perfum?
No sents, no sents quin cant, l'alosa?
Truca a la porta un raig de llum:
-Qui hi ha?
Un altre raig pel pany ja es posa.
-On va?
Va cercant si veu
qui en el llit reposa;
fa llevar l'hereu, fa llevar l'esposa;
entra a tot arreu, mira tota cosa,
i alça més la veu de l'airosa alosa.
Trai-la-ra-la-là!
Així que neix el sol ja mana.
Trai-la-ra-la-là!
Quan mana el sol, ja sap què fa.
Mira cadascú
per si llum li manca;
quan veu un cor dur,
ell corrents s'hi tanca,
i l'encen segur
d'una flama franca;
l'alegria hi du;
la tristor hi desbanca.
Trai-la-ra-la-là!
Qui va amb el sol no sent tristesa.
Trai-la-ra-la-là!
El sol fa sempre el riure clar.
Doncs fem com ell mana, ordena i proclama:
ben lluny la tenebra, ben viva la flama.
Doncs fem com ell mana, vivim com ell viu:
als ulls la clarícia, i al cor el caliu,
ben viu!
Que abranda la vida
com una teiera,
i dóna embranzida
com una bandera,
i encén la rialla
com un fogueral,
com un so de gralla
feliç i eternal!
Amunt els cors, germans, que el dia
flameja ardent i triomfant;
dem-nos les mans, que s'inicia
un viure nou a cada instant.
Si el sol és or, és foc, és vida,
seguim el sol omnipotent:
tinguem, ben forta i beneïda,
la vida encesa eternament! |
