| Lletra | Vine, l'amor, a la fontana,
que té un encís a més no dir;
la primavera s'hi engalana
si el bon cucut s'hi deix sentir.
Ja que la font és tota plena
de la rialla que ha florit,
hi haurem d'anar, l'amor, la nena;
hi haurem d'anar, que em crema el pit,
i l'airet fi repica a festa,
i el fontinyol s'escola fi...
Anem, anem; au, salta llesta,
que tot serà per tu i per mi.
Salta, l'amor, la tanca i vine,
que el bell cucut ja deu cantar.
L'hora és feliç, l'hora és divina...
Hi haurem d'anar, la meva amor:
hi haurem d'anar!
-Quin camí ens hi durà?,
quin camí ens hi duria?
-El cucut t'ho dirà
quant cantant el destria.
-Si no es veu cap camí,
on em dus?, on em menes?
-A la font, que em va dir
que vol veure tes trenes.
Ai, l'amor, no et crec pas;
m'aniré a una altra banda.
-No pas ara no hi vas!
Que no sents la corranda?
Cu-cut! Cu-cut!
Quina rauxa t'acut?
-No te'n vulguis anar,
que el camí ja es destria.
-No me'n vull pas anar,
que el camí ben clar es fa.
-La mà...
-Oidà!
Cu-cut!
No vull cap cor aixut!
Ni el cor nostre és eixut,
ni sentim melangia,
que ens ha molt complagut
el teu cant, bell cucut.
Ja som, amor, a la fontana.
No sents, el cor, quin bategar?
La primavera s'hi engalana
perquè el cucut hi sent cantar.
Oh, quin goig fa!
Quin somniar!
L'airet festós, quin repicar! |
