| Lletra | La mareta, jove encara,
bressoleja l’infant...
Contemplant-lo es sent avara
del fillet que estima tant
... i entonant-li un cant...
L’infantó clou les parpelles
i s’adorm lentament...
Oh quin dolç sentiment!
Fa copsar les llars novelles!
Oh carícies de la mare,
petons tendres, joia clara!...
... I amb la non-non
al fill l’ha pres la son...
Ja ve l’espòs donant-li una abraçada
i ella l’acull besant-lo dolçament.
Amb afalacs es mostra enamorada,
dolça, franca, fèrvidament.
On és el fill, li diu somrient
oh dolça esposa?
Dins el bressol, plàcidament
somnia i reposa.
Ai l’amor meu, que el pensament
ja mai oblida!
Ai que l’estimo tant, que en tot moment
omplena ma vida!
Van tots dos, envers l’estança
gomflat el cor de cobejança...
Ella va lenta i manyaga
per la gaubança que l’embriaga...
El nin somriu... les galtes té rosades
après de rebre llurs besades...
Frissa el fill, copsant els llurs petons
tan pròdigs d’il·lusions
ja mai més oblidades...
Oh carícies dins la llar!
Oh esplai familiar
subtil, dolç i clar! |
