| Lletra | Al davant de l'ermita de Sant Rafel
les sardanes airoses pugen al cel,
i tothom sent a l'anima dolços de mel.
Sardanes com aquestes mai s'han sentit.
Fins les ballen els avis quan ve la nit.
I als genolls de la mare canta el petit.
Per planúries i serres escampa el vent
de la cobla les notes alegrement,
i fins l'ona s'hi acosta, que ai lluny la sent.
En un coll de muntanyes hi ha un monestir.
De puntetes les monges van ai jardí,
que les roses enceses, i el llessamí.
Les sardanes arriben fins ais seus cors
amb gatzara i rialles dels balladors,
i entorn d'elles, els arbres, quines remors!
Dues monges, a l'ombra, les mans s'han pres;
ja se n'hi ajunten d'altres, i altres després;
les de més lluny s'hi acosten; tothom ja hi és.
Ballen totes porugues, ben dolçament;
enrogides les galtes, mig somrient,
i sos peus en la terra, ni menys se'ls sent.
Rondinant l'abadessa ja se n'hi va.
Sent-hi a prop, llagrimeja; no sap renyar,
que ella també n'és filla de l'Empordà.
La lluna que s'aixeca, les monges veu.
Pel damunt de la tàpia la cara treu,
i els hi diu, bondadosa: -Balleu, balleu! |
