| Lletra | De les Medes a garbí
un bergantí,
son vol detura
i qui és perla de fadrins
caleta endins
boga amb daler.
- Ai, mareta meva, no pot ser!-
sa promesa crida al mariner
Mes com veu que no és quimera,
ja ha llençat punta i coixí,
i en l'escuma juganera
va els peus nus a submergir.
Mes no cal, que ja en sos braços
com un infant l'ha pres
Fa tres anys, tres anys escassos,
tot va passar al revés.
Damunt la sorra molla i fina
els amants cerquen repòs;
l'aire frescor de la marina
juga amb els cabells dels dos.
Llavors, ell treu la rara joia
d'un rutil·lant anell
-Pren-lo-diu a la noia-
i pren ma vida amb ell.
Les perles de l'encalç
són llàgrimes vessades
en vespres tropicals
viscuts en les onades,
i aquest gruixut rubí
la sang et du,
que del meu cor eixí
pensant en tu!
Pedra preciosa,
misteriosa que es fa i desfà,
en guspires com el sol de l'Estartit;
carbucle encès
en ell han pres
tots els colors dels mars que jo he seguit.
Mon prometatge
de maridatge,
no és la vulgar tumbaga
que adinera un vell jueu.
Tot ell és foc
i és lluita i xoc,
i és símbol, i és corona i és trofeu!
Dóna'm sense recel
la teva mà,
que aquí, de cara al cel
emporità,
amb la cremor d'un bes
benedicció
tindrà, per sempre més,
la nostra unió! |
