| Lletra | Aquesta cançó és filla de la platja
que suaument s’adorm cenyint el mar blavós,
mentre el sol radiant dóna vida a la imatge
del bell Estartit sota d’un cel formós.
I allí, prop d’aquest mar
que és un racó de poesia
el garbí envia cada dia
tot el plaer que sols ell sap donar;
inflant, sense parar,
veles de naus com flocs de sedes
que vogant s’enfilen a les Medes
per encorar i giravoltar.
I pensant amb els records que hem enyorat
que bé hi escau tenir la gentilesa
d’agrair aures de goig que han relliscat
entorn d’un mar ple de bonesa,
ja que ell sempre s’ha portat
com la mare que ha estimat
a desgrat d’algun moment atribolat.
Evocant aquells escàlems i l’arjau
i el bellugueig de peixos per suport,
veig el traç de l’horitzó d’un blau ben blau
i més ençà, la pau del seu port. |
