| Lletra | Curts:
Pels camins de la muntanya,
anant arreu i enlloc
van masovers i quitxalla
cap a missa de festa major.
Agils minyons com esquirols
tornen brincant prop dels cingles
i tot cantant pels corriols
venen fadrins i fadrines.
En el mas tot capgira,
olor de net, tovalles noves
de l'olla gran dins la petita,
surten a doll coses molt bones.
Llargs:
Les suredes son testimonis
d'eixa alegria bella d’esclat;
els ocells com dimonis
llur simfonia han engegat.
Els masos resten deserts
que a festa toquen ballades
la jovenalla fent el bracet
murmuren dites galanes.
Sardana ben balladora
l’era de pedra, ric encerat
nostra cel es cobert
fora de l’espai vell envelat.
Damunt la lluna contempla
el festeig dels enamorats
d’amor faran nostre temple
del treball ferm baluart.
La ballada es acabada
l’estel tardà ens fa l’ullet
la nit es força avançada
quedant sol el llogaret.
Cada mas de la muntanya
a la falda està enganxat
vella destral i magalla
amb dalit reprenen combat.
El poema que va inspirar la lletra d’aquesta sardana es:
FESTA MUNTANYENCA
Joan Ambròs i Lloreda
Pels camins tan fressats de muntanya,
entre rocs i el boscam ple d'olors,
uns fadrins, masovers i quitxalla
van a missa de festa major.
En tornar tot corrent prop dels congles
i brincant com semblant esquirols,
els menuts, els fadrins i fadrines
fan tabola seguint els corriols.
Tots a taula que espera parada
que li facin honor i afalac
que és de bona minestra emplenada
i el convit, de bons plats, serà llarg.
És la festa, que en el mas tot capgira,
bona flaire i tovalles de nou,
l'olla gran com si estés dins la xica,
tothmo parla fent gran enrenou.
Pins i alzines en són testimonis
d'eixa joia de tan bell esclat;
els ocells eixerits com dimonis
de bells cants fan concert exaltat.
Resta el mas ben desert a la tarda
sols el gos queda allà per lladrar,
nois i noies les galtes rosades
van a festa que volen ballar.
Llença amunt el seu cant la sardana,
l'era tosca serveix d'encerat
cap més festa no hi ha tan galana
ja que el cel n'és el ric envelat.
Riallera la lluna comtempla
el col·loqui dels enamorats:
"Nostra casa serà com un temple,
nostre amor serà un ferm baluard".
Ja la nit és de lluny avançada
i s'amaga l'estel fent l'ullet.
Apa nois, la darrera ballada,
cap a casa que l'aires és fresquet.
Vell color de roc vell de mutanya,
el pendent sempre el mas incrustat
ja no és festa i reprèn la magalla,
la destral i la rella el combat.
Pont-Rémy, octubre de 1965 |
