| Lletra | Les donzelles van sortint,
cap a la plaça fent camÍ,
que, alegrement, la sardana inspira.
I esperen, frisant,
L'hora de poder-les sentir.
Un neguiteg s'encomana
i va entendrint els cors.
Es la diada esperada,
la més preuada festa d'amor.
Trist està el fadri, melangiós.
Quan l'amor no es troba correspost
és goig o dolor?
Tothom se'n va a dansar,
que n'és el dia.
Ell vol també el somrís
i l'alegria.
Sentint joia i dolor,
busca la mirada
tan esperada
amb il·lusió.
I ple d'ànsia ahi s'està
fins que ella passarà.
Lluitant, llença un sospir,
ella ni el mira.
Rient passa feliç.
Ell, trist, sospira.
I d'aquest nou dolor
ell sent la fiblada
cada vegada
amb més passió. |
