| Lletra | Asseguda a una foia de Culla,
catifant la vessant d’un tossal,
gomfaró del paisatge pairal
una arrel, una soca, una fulla.
Una arrel que s'endinsa a la terra,
una soca que enlaira molts anys,
una fulla que mai no és desferra,
una ombria pregona de guanys.
Mai no el foc ha sabut calcigar-la,
mai no el vent l’ha poguda esgallar,
mai no e! llamp té el desig de nafrar-la,
mai no el temps ha gosat maltractar.
La carrasca de Culla, emmelada,
fent rebuig de! ponent i e! mestral,
a aquest lloc de país afermada,
renovella el seu crit lliberal.
Sota el groc i e! vermell de l’aIbada,
amb e! goig dels delers catalans,
ofrenem-li la nostra dansada
voltejant-la, junyides les mans! |
