| Lletra | Ona, pel mar engendrada
com per art d’encantament
als acords de la tronada
apadrinada pel vent.
Ona airosa, peregrina
d’escuma en rulls de blancor
davant la costa s’inclina
per alçar-se amb més braó.
Ona que la calma esquiva,
capell d’algues i corall
que rodola a la deriva
com un cèrcol de cristall.
Ona mansa, vincladissa,
transparent el seu cos pur
que la llum del sol irisa
amb raig d’or i amb vels d’atzur.
Ona, que del mar cantora
nit i jorn sens parar mai,
adés és cant que enamora
adés cançons de desmai.
Ona, que en morir l’oratge
bon punt la calma reneix
en l’arena de la platja
abandonada l’últim bleix |
