| Lletra | En un redos de muntanyes
d’un racó de l’Empordà
com nascut de ses entranyes
hi ha un poble que mira al pla.
Vilajuïga ensicera,
que amb tendresa i resplendor,
a l’hivern i primavera
a l’estiu i a la tardor,
és la donzella galana
que encara el sol i el vent;
la besa la tramuntana
i el ventijol de ponent.
Per tot arreu es respira
alegria i aire sà,
i la gent, sense cap mira
a tothom dona la mà.
Voltada de bona terra
la rega una ruca font
en la Musa omple la gerra
d’una mel que mai no es fon.
Mereix tanta benaurança
com anys de prosperitat
i que un himne de lloança
per tots li sigui cantat.
A la gent de tot arreu
que de salut vol gaudir,
els diem: Veniu-hi, si us lleu
que reposareu aquí;
no us n’haureu de plànyer mai
i amb goig podreu recordar
aquest poble vell i gai
d’un racó de l’Empordà, de l’Empordà. |
