| Lletra | Allà dalt de la muntanya
n’hi ha un gros ocellàs,
que amb el bec toca sardanes
i amb la cua el contrapàs.
Allà dalt de la muntanya
tot el bé de Déu hi tinc:
les roses de quatre en quatre
i els clavells de cinc en cinc.
I la mare bressa el fill
damunt son pit
tot cantant
cançons d’amor i de neguit.
Fillet meu, que la son
davalli sobre l’aimia
que el meu cor de mare
en tu somnia.
Sóc la mare cantora
que amb anhel t’acarona
i et teixeix la corona
amb besades d’amor.
Tu ets la joia del meu cor de mare;
més dolçor voldria tenir encara
quan s’acabi la cançó
del llavi dolç i fi
i s’adormis sota el bes diví:
Un bes dolç llarg i fort,
que s’endú el cor.
Sóc la mare cantejant
amb cançons de nostra terra
que van ressonant
Allà dalt de la muntanya
tot el bé de Déu hi tinc;
fill del cor, fes non noneta,
damunt de mon pit, mon pit...
La mare cantora
(Sardana)
Música: Vicenç Bou i Geli
Lletra: Josep Puigdemont
Nom del poema: PASTORIL (Per cantar amb la
música de la sardana: La mare cantora)
La plana és enrogida
pel polsim d'or del sol ixent;
cantant, l'ocellet surt
del joliu niu
tot al·legroi
I una bella pastoreta,
també surt del seu niuet,
com si fos una ocelleta
que busca son ocellet;
i lluny ben lluny ja l’ha vist
i amb la mà va donant-li el bon jorn
amb amor.
El pastor ja l'ha ovirada,
i depressa fa camí
i com l'ocell d'una volada,
jujant amb ella es va a reunir.
Sota una ombra s'asseuen tot contents
els dos,
i ses ulls de contents diuen cançons
d'amor.
I començant ell l'hi diu:
«Vine amor,
aprop meu que em falta
l'escalf dels teus ulls,
i la dolça parla
del teu mirar»
Ella resta confosa
i enrogida de galtes,
tot semblant una rosa -
que un bes del sol obrí.
I mirant-se els dos, sos llavis clouen
perquè son plens d’expressió els seus ulls contents;
I junts de les mans, el sol
els dona un bes ais dos
que recull un ocel!et que al vol,
damunt d'ells,
va passant -
ple d'angoixa...
I una llàgrima l'hi cau
veient com marxen feliços,
la, la, la, la.
Plana avall baixen juntets
un pastor i una pastora
que ses veus són refilets
i com els d'un aucell,
tenen l'eco a l'infinit... |
