| Lletra | Les fulles seques fan sardana
d’ací d’allà saltironant
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla al lluny sonant.
I quin seguit de fulles roges
que enjogaçades porta el vent,
les que més corren semblen boges,
altres se’n vénen dolçament.
I quan el sol se’n va a la posta,
l’arbre que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp.
I surt la lluna trista i sola,
fulla d’un arbre que ha viscut,
que va cercant pel cel on vola
la companyona que ha perdut.
Les fulles seques fan sardana;
mes quan l’albada surt després,
se les enduu la tramuntana
espais enlaire per mai més.
I l’arbre sec ja torna a viure,
fulles i flors arreu badant,
i cada brot, quins cants de riure,
fent niu les aus i els becs juntant!
Després la fruita, que encisera
pengim-penjam al sol que és foc,
el préssec ros i la cirera
la pruna clàudia i l’albercoc.
Oidà! Quin goig! Fem la rodona,
sardanejant de dia i nit,
les mans juntant homes i dones,
els ulls clavats a l’infinit! |
