| Lletra | Donades les mans,
els ulls a l’infinit,
el cap perdut en la nit,
els cors sentint-se germans,
el peu amb mida
anant cap endavant,
reculant i canviant,
obeint a la veu que crida
Els nois, altius,
ballen iguals vestits:
fins i tot, mitjons ennegrits,
faixa i d’altres motius.
Les noies,
blanques i serioses,
brodades tres roses
que semblen joies.
El punteig a un temps,
i la sardana ens punyeix,
i més a més ens uneix
amb vibrants sentiments.
Quan la música aïrant
ens cerca a tots:
s’espanten els mots
per deixar els cossos saltant.
- Silenci, s’apropa el contrapunt.
- Escolteu el Manel.
- Si erra, ja ho dirà en Miquel.
- Vigileu aquest punt.
Si, Roses Roges va endavant,
i per molts anys!
Fins aconseguir amb ses afanys
portar el poble sardanejant.
La sardana es ballarà,
de Rubí no s’allunya,
perquè Rubí és de Catalunya
i el jovent, català. |
