| Lletra | Dos camins:
l’un que surt de la ciutat
terra endins
i que porta al cor de la muntanya.
Dos camins:
l’altra torna a la ciutat.
La ciutat és gris.
Quan te trobes sol
no seràs feliç,
no tindràs consol
i en comunitat
ets quasi ignorat.
És el teu afany el blau del cel
i el verd de la muntanya el teu anhel.
Au, amic, a fer camí
que ens ha de portar,
sota un raig de llum
del sol ixent, el nou matí
cap a un indret llunyà
de flors amb son perfum
diví.
I quan arriba el vespre ens hem trobat,
i estem tots al costat d’un bon foc
perquè ens escalfa poc a poc
i aviva l’amistat.
Clara nit brillant,
cel estrellat
amb perfum de pins
fa que quan estem muntanya endins
sentim la pena del moment del comiat,
més anirem amb cor feliç
pensant tornar-hi aviat.
Del record del verd del prat
portarem com un dolç encís
que ens farà oblidar el gris
de la ciutat. |
