| Lletra | Enmig d’un marc de pedres llegendàries,
la veus del nostre Mestre s’ha sentit
bo i fent lluir, brillants amb sa pregària
la sang i l’or, caliu de l’esperit.
La sang i l’or que esmalten la bandera
que sembla flamejar d’un vent incert
ornada d’un estel amb llum sincera,
vibrant amb tot l’impuls dels nostre verb.
La veu de Pau Casals, fil d’harmonia,
semblava tot un càntic de cara al cel,
un càntic de grandesa i melodia
com notes del seu màgic violoncel.
Sa parla ha transcendit els murs de pedra
i s’ha filtrat pels gorgs del Pirineu;
enllà per l’Empordà i per la Cerdanya:
arreu ha ressonat la seva veu.
La veu que no se sent, més que s’endinsa;
aquella veu d’avui, ressò d’abans.
Aquella veu punyent, que profunditza
i ens diu: No espereu més, deu-vos les mans!
Aquella veu ardent que simbolitza
el llaç de germanor dels catalans. |
