| Lletra | Des de la volta del camí,
sota del sol que just apunta,
la vinya estesa veig lluir.
Ben prop som ja.
Al clam ardent de nostres cants
que l'aire estén al damunt d'ella
i al feinejar de nostres mans
despertarà.
Apa, minyons, vinguen cançons,
que van més llestos els falçons.
Apa, les mosses a trescar,
ja us vagarà de festejar.
Ei, els cistells! Les portedores!
No bobegeu, que el temps se'n va!
Si fóssiu tan feinejadores
com amatentes a garlar!
Carrega els matxos! La garnatxa!
Els picapolls! Els moscatells!
Ànsia menut! L'olor emborratxa!
Al trot dringant els cascavells!
Apa, valent,
que ara has de córrer més que el vent!
Com branden les feixugues portadores!
Alcem enlaire els curullats cistells.
Per a ser més gentils, les veremadores,
amb pàmpols es guarneixen els cabells.
Marxa a la posta del sol. La verema fina.
Tots els camins ressonen de cançons.
-Do'm un raïm madur- Te'l dono, fadrina,
si abans comptes els grans fent-me petons.
En la nit acotxada
la terra grassa dormirà
mentres en el cup la sang vessada
força i goig per a nosaltres devindrà.
A les foscos sonores,
retruny el pas feixuc, constant,
de la corrua de trepitjadores
que nues fins els genolls salten cantant.
Mentre el raïm la seva sang descola
en la gorja del cup bocabadat,
com un foll bevedor assedegat,
quina ferum bona de most revola!
Trepitgem fort, ben fort, minyons;
trepitgem, mes sens cansar-nos,
que prou sabrem de consolar-nos
alçant enlaire els grans porrons.
Els grans porrons on es veurà
dintre del vidre enrriolada,
la dolça fac de l'estimada.
I el bon gust de vi ens semblarà
tenir sabor de la besada
que allà a la vinya ens va donar.
Cantem la joia d'aquell bes,
que és com el vi de dolç i encés.
Entre les boques apretades
esclata el bes com un raïm,
i foc i mel tan regalades
ambdós alhora ens migpartim.
I corre al punt per nostres venes,
i és com un foc, i és com un gel,
goig sense fi, eternes penes,
infern que té claror de cel.
Mes per copsar-lo esclafaria
mon cor com un raïm sucós,
i la sang meva et donaria
com riu de most ben olorós.
Most que ixes de l'entranya beneïda
de la terra, com sang de la ferida,
i ets roig com ella i com ella ardent,
dóna'ns al cor ton alenada brava
perquè la raça mai devingui esclava
i en l'amor fes-la lliure eternament |
