| Lletra | Pescadors bons catalans, que sabeu l’aspror del mar
i quan s’encrespa, sense por del bramular,
amb la tempesta bravament sabeu lluitar.
Tot l’heroisme de vostra gesta ma sardana vol glossar.
Xiula el vent esfereïdor i en el cel creix la negror
de la tempesta, mentre al lluny, el pescador
ardit s’apresta a capejar-la amb ferm braó.
Sola en la platja, trista i plorosa hi ha l’aimada, tot dolor.
I el seu pit desgrana una pregària:
-Pietat, Senyor del cel, Senyor Déu meu!
Escolteu el meu prec
i feu que l’estimat, retorni al meu costat,
que ell és ma vida.-
I sanglotant, segueix resant
bo i esguardant la llunyania.
Però a l’instant, sempre bregant,
hi ha una ala blanca que s’apropa.
Llença un gran crit infinit:
-Són ells! Són ells!-
I amb il·lusió, vers l’horitzó
hi envia un bes d’amor.
Quan ha arribat, li diu confiat:
-Espera’m sempre sense angoixa.
Si contra el mar sé lluitar,
amunt els cors!
Déu protegeix al pescador
que en Ell té fe i amor. |
