| Lletra | El cel s’enfosqueix
ve la nit,
el sol va a la posta
en mig de núvols de foc:
el sol s’esllangueix
poruc perquè es fa fosc.
Les orenetes alegroies,
llur vol sempre amic,
trenen per dalt de l’infinit
totes cofoies.
I del pastor, a dalt del cel,
neix l’estel.
Veient com el jorn fineix
vençut per la fosca,
en mà pensa deixa
un cop més,
el bell record
d’aquell que fou missatger d’amor.
Recordo aquells jorn diví,
esplendorós i joliu,
jorn d’estiu,
que tot l’encís del bell capvespre
fou sols per tu i per mi.
Eix record per mon pit saltirona
juganer i festiu com tendra infantó
avivant la flama de l’il·lusió
que mon pit acarona.
Fent néixer l’anhel de poder fruir
més, aimia,
que aquell bell dia
nostre amor fins morir.
I veient fugir el sol rogent,
dintre mi reviu més fort
el record
d’aquell dolç moment. |
