| Lletra | Curts:
A la plaça hi ha una cobla
que retruny fort a l’espai,
hi acudeixen tots a colles
per lliurar-s´hi amb esplai.
Ara ja en formen una rotllana
ací i allà van saltironant,
i, tot dansant, amb la mirada
de la gent allà al voltant.
S’hi apropen altres noies,
tots la mà cediran,
s’enrotllen elles cofoies
també els cors uniran.
Són les noies molletanes
que, mentre van dansant
semblen teixir una anella
com de flors d’olor fragant.
Llargs:
I no paren de mirar,
mentre amb goig saltem;
els joves que allà lluny
s’apropen lentament.
Sou molletana gentil
em diuen en passar;
i d’amoretes sempre a mils,
ai!, que em fan ruboritzar.
M’han parlat dels meus ulls blaus
bonic color del cel del dia
el jove de la flor al trau
que m’ha dit si jo el volia.
Com un melòdic remor
refila la tenora,
és una cançó d’amor
que a mi ja m’acarona.
Es el cor que, impacient,
o un afany neguitós,
m’impulsa i m’empeny
a cantar aquesta cançó.
Veniu, noies molletanes,
i totes juntes saltem;
puntegem i riem, que tot passa,
i així d’aquest món n’expulsarem
la maldat infausta.
Oh, joves galants i bells,
doneu-nos tots les vostres mans
mentre cantem enamorades
i us diem ben a cor ple
que accepteu tot l’amor
de les noies molletanes. |
