| Lletra | Des del cim de la muntanya
a la plana vora el mar
n’hi ha una terra, bella terra
de més bella no n’hi ha.
Quatre pubilles la guarden
quatre pubilles oidà
vestint la falda de seda
i el gipó tot ell brodat.
Amb la grana del clavell
i la flor de la ginesta,
davantal de randa fina
caputxa blanca en llur testa.
Quina terra tan formosa
més formosa no n’hi ha
des del cim de la muntanya
a la plana vora el mar.
Costa Brava i el Maresme,
Llobregat i Penedès,
Tarragona amb el seu Camp
reben de la mar un bes.
Serra amunt van enfilant-se
els ceps i les oliveres,
els pollancres i els avets,
flor albina en les cimeres.
Costa avall van escorrent-se
per un que altre corriol
l’aigua de les neus que es fonen
a la carícia del sol.
Ciutat, pobles, llogarets,
tots hi són, tots a la una,
que la feina feta amb fe
és la joia que perdura.
Fumen totes les fornals
la rella solca la terra,
la semença s’hi ha arrelat
la vida es falaguera.
I les quatre pubilletes
ben ajuntades les mans,
en van fent una rodona:
la dansa dels catalans!
I en mig de la gran anella
s’alcen monts encastellats:
el Montseny i el Canigó,
el Montsant i el Montserrat.
Quina terra més formosa
que del cor es fa estimar
des del cim de la muntanya
a la plana vora el mar. |
