| Lletra | El més bell tresor
vora el mar blau, de meravelles,
és l’esclat gentil
que fa captiu i atrau el cor:
és el goig tan clar
d’haver esguardat a les donzelles
tan plenes d’encís
que fan més joliu els somnis d’or...
Noies somrients
que mostren gràcia a les parpelles
i als galants fadrins
els sospirs pregons per llur amor...
Oh noies captivants
rublertes de beutats i encants!
Oh la donzella que en fa glatir
que com cap altra se m’apar bonica!
Si el seu somriure veig una mica
el pensament m’exalta el llavi carmesí.
Ets tan atraient, noia de la costa,
com gavina blanca fendint l’esplai,
com jardí florit, fet talment a posta
per embadalir-s’hi en etern desmai.
Ets el flam encès que abranda ma vida
fins a haver el bes que al teu llavi es fon,
oh flor exquisida
com cap més del món!
Oh noia atraient de la nostra costa
gràcil com l’ocella fendint l’espai!
Nostre sol d’amor mai serà a la posta,
puix ta gentilesa no mor jamai! |
