| Lletra | Nascuda en la tardor
ets rosa d’un amor,
bonica encisadora
poncella que enamora.
Tu has vingut a aquest món
per riure i plorar,
l’albada t’il·lumina matinera
clareja en el teu mirar.
I per xamosa i molt riallera
serà una estrella que dalt del cel brilla,
a prop la mare que et vetlla i vigila,
besa manetes, gronxant-te cançons,
dorm l’infant, dorm l’infant,
amb cançons, amb cançons,
non, non, non, non.
Quan desperta l’infantona
un cel blau li diu bon dia
i l’airet que la desvetlla,
li parla baixet i dolç a cau d’orella.
Laura, si n’ets filla, sóc com tu de Catalunya
vine i camina, jo et faré de companyia.
Mira, nostra terra, tot el mar, els prats i serres,
diga’m, quan ja parlis, dels amors i nits serenes.
Laura, vine, vine...
Però l’airet serà ventada aviat
com els anys i el temps volada són,
la infantona ja és fadrina
amb cara de rosa sospira.
De la sardana la tonada sent,
a la plaça amb la dansa hi és,
que un poeta li va escriure
de tot cor, per sempre, sempre més
i fent-li un bes. |
