| Lletra | Prop de l'ermita de Sant Joan,
a la muntanya, vora Montblanc,
a on una vila s'asseu mandrosa,
hi ha una florida de ginesters
que amb sa senyera de groc encès,
te enlluernada tota la Conca.
O, la flor del ginester,
irradiant com altar en festa!
Flor de boscatge, flor de serrat,
tan enamorada de llibertat,
que et resisteixes a la mà d'home
que vol collir-te.
O, la flor ardida del ginester,
no ets com la blanca de l'ametller,
que un dia rúfol ja la desmaia.
Tu ets la flor forta, filla del sol:
tu ets llum divina; llum de consol
que enjoia l'ànima.
Mireu l'incendi com va baixant
de la muntanya de Sant Joan
entre rialles i gran cridòria.
Son les florides dels ginesters
que han d'ésser esteses pels carrers
al pas solemne de la custodia.
L'incendi màgic ja ha davallat,
i en ésser al poble ja ha esparramat
les seves flames esgrogueïdes.
Amb quina joia i amb quin delit
tothom la mira damunt del pit
de les donzelles!
Oh, la flor divina dels ginesters;
sense ta capa per llur carrers
no brillaria el jorn de Corpus.
Com que, esfullada, a la processo
l'ambient ungeixes amb ta sentor
embriagant!
I en mig de les ballades dels gegants,
dels flabiols i gralles eixordants,
al pas de les Senyeres onejants,
les músiques, els cants i el poble en festa....
els llums de la solemne processó
no brillen sota el sol, com la claror
divina, radiant, plasmada en flor
de la Ginesta! |
