| Lletra | Matí, ben dematí, la festa ens crida,
apa, minyons, veniu-hi, si us escau,
veniu a sadollar-vos de la vida
que el sol de Catalunya ha tret florida
í és una brasa encesa en el cel blau.
Obriu tost a la llum vostres parpelles,
porteu-vos el bastó del caminant
que canten a dolls les fontanelles
i riuen en els marges les roselles
i l'alba d’aquest jorn va aponcellant.
Salut, minyons, avant.
Cerqueu bé les tasqueres
la pau d’aquells camins,
les costes i dreceres
i la sentor dels pins.
Ompliu-vos de muntanya,
tresqueu pels espadats,
allà on el cor s'eixampla
de tantes llibertats.
Fadrina enrojolada,
el dia prou s'ho val:
au, vinga una gambacla,
només d’una pitrada
seràs al bell cimal.
Au, vinga, salta, salta,
saltiró:
si la paret és alta
ja ens basta l’il•lusió.
Au, vinga, salta, salta,
saltiró,
que avui la teva galta
vol heure un dolç peto
l al cim, de cara al cel, podràs somriure
fins que els teus ulls en beguin la claror
el cor ardit, gojos, ben alt, ben lliure,
prou que et dirà llavors el goig de viure
sota d’un cel tan blau i encisador.
Matí, ben dematí, la festa ens crida,
apa, minyons, veniu-hi si us escau,
veniu a sadollar-vos de la vida
que el sol de Catalunya ha tret florida
i és una brasa encesa en el cel blau.
La tarda és un sol d'or; tarda de festa,
dels cims la davallada ha començat,
les noies porten flaires de ginesta
i els homes un anhel de llibertat.
S’escampen les fadrines per la plana
portant un doll de vida a flor de pell:
tremola a vora d’elles la sardana
i esclata en cada galta un roig clavell.
El poble s'hi ha aplegat com rusc d’abelles,
la terra vibra i canta un plant d’amor,
Salut, fadrins ardits; salut, donzelles.
Salut i un fort abraç de germanor.
De dalt els cims davalla la ginesta,
la cobla poc a poc va refilant,
s’enlaira cel amunt un cant de gesta;
la terra és un poema triomfant.
Salut, minyons, avant.
Apa, dansem, fadrina,
no et facis pas pregar;
si ara la llum declina,
damunt ta galta fina
llum nova hi brillarà.
La llum d’una mirada
pels ulls espurnejant,
la mà ben enllaçada,
la galta enrojolada
i els peus saltironant.
S'encenen punts daurats en l’estelada
com llàgrimes dels àngels, regalant,
i enllà s'adorm la tarda desmaiada;
el ritme ala-batent de la gentada,
per entremig l'arbreda es va allunyant.
Però encara dins del cor la festa ens crida;
pla bé que hem de tornar-hi si ens escau,
que ens plau de sadollar-nos de la vida
si el sol de Catalunya ha tret florida
i és una brasa encesa en el cel blau. |
