| Lletra | curts:
Anirem a Montserrat.
Valga'ns Déu quina gatzara;
aire fresc, cel estrellat,
quina llum que fa més clara.
Cantarem una cançó,
la comença una fadrina,
l'esquerneix un brau minyó,
hi ha un casat que desafina.
Les fadrines i els fadrins
sempre encerten la tonada.
Si el camí va bosc endins
la drecera fa marrada;
qui els entén aquests camins.
Llargs:
L'alba apunta enriolada
pels camins de l'horitzó;
farem una queixalada
quan serem a Collbató.
Serra amunt tresca que tresca
pel camí de Sant Miquel,
les parelles van fent gresca
mentre mor l'últim estel.
La parella devantera
s'ha perdut enraonant,
si no fan la passa enrera
faran cap a Sant Joan.
Si és molt dreta la pujada
ja el fadrí l'ajudarà
i li diu cada vegada:
Ai, Roser, dona'm la mà.
Al contacte amb la mà d'ella
s'ha esteblert lleu tremolor,
és potser la maravella
dels misteris de l'amor.
Montserra és a la vista
mai no ha estat tant radiant;
la Roser no gaire trista diu:
-Qui sap que pensaràn.-
Perdoneu-me Verge Bruna,
si és que se-m perd l'oració,
tinc el cor que se m'engruna
d'una nova emoció.
Adéu, Verge Moreneta,
Déu ho sap quan tornarem.
Si volguesis Rosareta,
l'any que ve aquí ens casarem. |
