| Lletra | A punta de jorn
quan els ocells saltironant,
entre l’herba fina i humida
sota un cel blau resplendent de color,
quan les aus criden d’alegria
quan el sol daura la terra d’amor.
Una bonica poncella
obre el seu calze a la llum,
és com un símbol de glòria
és la visió d’un somni latent… d’amor…
i esclata en mon cor jovencell una il·lusió.
Sedosa i fina, com una rosa
som clara lluna en una nit de poesia,
com una rosa, com una nina
com una gota de rosada,
que creuada en mon camí
em feu sentir el verí del dolor.
Recordo encara tot l’encís
d’aquella flor de suau besar,
i els ulls se’m neguen d’anhel
i ploren d’amor per tu…
Com pots negar-me el teu calor
abriga’m prop del teu roser,
que els nostres cors siguin un de sol
com llaç d’amor, com llaç de fe.
La tendror d’una carícia
com lluny de tu puc anar-la a cercar…?
Com puc besar una altra boca
si es que com tu ningú sap estimar…?
Amor, si sents aquest cantar
si t’entristeix els ulls d’enyor,
recorda que és el d’un cor
que estima igualment que el teu…
I així, del nostre amor florit
com una flor que trenca el vent,
tan sols en queda un dolç record
que al fons de l’ànima jo el guardo
fins l’infinit. |
